Encantat de contestar, encara que demano disculpes per intervenir tantes vegades en un àmbit de comentaris. Potser, si voleu, es podria traslladar el debat, si n’hi ha, a una altra banda.
El 9 de Juliol del 2008 va morir David Ausubel, creador de la teoria de l’aprenentatge significatiu, i també, per continuar la desgràcia, es va signar el nou conveni de finançament entre la Federació Catalana de Municipis, l’Associació de municipis i comarques i el Departament d’Ensenyament, segons el qual es continuava finançant les EMMs mitjançant 600€ per alumne i any, però a diferència de l’anterior conveni (1993) s’eliminaven les clàusules que condicionaven el finançament per alumne a un mínim de classe personalitzada i també s’estipulaven (Conveni marc, Annex 1, 2008) uns requisits de “qualitat” que podien ampliar el finançament dels centres que ho acomplissin en un 20 per cent . Entre aquests requisits hi podem trobar: “Impulsar les mesures, iniciatives o accions que puguin representar un impacte en termes socials i culturals en el municipi on està ubicada l’escola”. o “Augmentar la capacitat de recepció d’alumnat mitjançant l’aplicació de ràtios òptimes hora lectiva professor/nombre d’alumnes”.
Jo no conec cap sistema educatiu del món a on el fet d’augmentar el nombre d’alumnes sense augmentar el nombre de professors representi més “Qualitat”. (A la penosa retallada a l’educació pública de primària i l’ajustament de les ràtios als CEIPs n’hi diem “requisit de qualitat”?)
La qüestió es que uns quants gestors varen interpretar aquestes clàusules com una oportunitat personal. Es tracta d’una martingala més senzilla que la de la bombolla inmobiliària. El gestor ofereix al regidor o al Batlle de torn triplicar el nombre d’alumnes sense augmentar el cos docent, a l’ajuntament no li costarà gaire més perquè paga el departament a traves de cada alumne. El gestor cobrarà per un estudi de viabilitat entre 5.000 i 10.000€ , mes uns 20.000€ i escaig per gestionar. Aquesta operació la pot repetir en diferents municipis. El que farà, però, que disfruti d’un suport incondicional de l’electe de torn és el valor electoral que li donarà a l’escola, mitjançant la proporció d’alumnes i l’impacte (que es noti) de les activitats de l’escola en la resta de la ciutadania.
Els professors que no hi estan d’acord (i que per molt que treballin, si no estan als equips directius, mai arriben a cobrar com un mestre de primària) entraran en conflicte amb la direcció i/o la gestió (entre 2008 i 2010 s’ha acomiadat a molts docents). En més d’una EMM el director ha esdevingut al mateix temps l’enllaç sindical, democràticament, es clar.
Darrera de moltes massificacions en les nostres EMMs (potser no totes) no hi ha cap Willems, ni Kodaly, ni Ausubel,. I per molt que els professors es deixin l’ànima en donar la màxima qualitat a una educació musical (perquè si no parlem d’educació musical el finançament s’hauria d’haver buscat al Departament de Benestar Social) el que hi ha al darrera és simplement un model de gestió i no una pedagogia musical que faci de suport al docent.
És per això que parlo de “bombolla” pedagògica, o si molesta, bombolla sense cometes.
I també coincideixo en que l’educació és política, però, precissament per això no s’ha d’utilitzar l’educació com a eina electoral.
Crec que és molt sà denunciar el que està passant, però també és important denunciar el que ha estat passant, perquè ara ens tocarà construir de nou i ho hem de fer sobre quelcom que no sigui una bombolla.
Salutacions.