30/10/11

MANIFESTACIÓ CONTRA EL MANIFEST

   Els músics, i sobretot els docents de la música, patim una saturació d’informació diària sobre música, pedagogia, política educativa, gestió, etc. Però, paradoxalment som un dels col·lectius més desinformats sobre el nostre propi àmbit.
 L’agost passat, des de la Conselleria d’ensenyament, es va anunciar un retall dels ajuts a les escoles de música d’ensenyaments no reglats de titularitat pública EMM’s. Aquesta disminució d’ingressos, en algunes escoles, es traduirà en més d’un acomiadament.
 El més de setembre, des de la presidència de l’ACEM (associació catalana d’escoles de música) es va impulsar un escrit: “Manifest de l’Acem a favor dels ensenyaments artístics”. Des d'aleshores ençà alguns particulars i entitats, entre les quals, associacions de músics, amb  bona voluntat i amb indignació per la retallada, s’hi han adherit.
 El manifest entre moltes coses diu: ”Sense el finançament de la Generalitat, moltes escoles municipals estan destinades a desaparèixer”.
Això, aparentment, és un motiu per a l’adhesió, entre d'altres, de les associacions de músics.
 Però, si entenguéssim bé la lletra petita d’aquest escrit, és segur que una contrastada majoria dels músics i dels educadors de la música de Catalunya no signaríem aquest manifest.
 Per començar el text no està bàsicament escrit en contra de les retallades sinó a favor d’un model d’ensenyaments artístics. El mateix títol ho explica.
 Aquest model, que s’aplica en algunes EMM’s (no pas en totes), és el que es va pretendre implantar a la ciutat de Barcelona sota el nom de “Pla dels ensenyaments artístics” però que es va retirar del ple de l’Ajuntament de la ciutat a l’Abril del 2010, degut a la manca de suport polític (els socialistes es varen quedar sols), però, sobretot perquè va ser àmpliament criticat des de moltes entitats de la música el teatre i la dansa, a banda de molts particulars, a traves de la “Plataforma dels ensenyaments artístics” i a través també d’un manifest en contra d’aquest pla i d’aquest model. La Federació Unió de músics de Catalunya, en aquell moment, s’hi va adherir.  (Si algú vol entendre el panorama de l’educació musical en el moment actual i d’on venim a Catalunya, el Manifest de la plataforma dels ensenyaments artístics de l’Abril del 2010 és d’obligada lectura).
 El text de l’Acem (més que una associació d’escoles és una associació de directors d’escoles que està esdevenint una associació de directors de zona en la què els professors no hi estan gaire representats) està estructurat amb una filagarsa de frases i expressions atractives i ben sonants, com ara: “procés de democratització”, “pràctica artística de qualitat”, “creació de valors, habilitats i competències per a l’autoexpressió i la comunicació”,educació integral que permet a l’individu desenvolupar-se plenament i treure millor rendiment de les seves capacitats personals”,“reformes pédagogiques i de gestió que han estat claus per optimitzar el servei”...
 Però en tots els texts on hi ha demagògia, hi ha també contradiccions.
 Les mateixes persones que estan darrera del pla d’ensenyaments artístics de Barcelona i del pla a les EMM’s des del propi àmbit del partit socialista i de la Diputació de Barcelona, fins fa poc també socialista, varen insistir al Departament d’Ensenyament (socialista també) de l’Ernest Maragall, per a modificar el conveni de finançament de les escoles de música per tal d'afavorir descaradament aquelles escoles amb vocacació massificadora que impliquessin gestions més grans.
 (Per qui no ho sàpiga, el finançament del Departament d’Ensenyament a les escoles municipals de música s’articula mitjançant un mòdul de subvenció de 600€ per alumne i any, que amb la retallada passarà a 460€ per alumne i any. El 2009 el total de la subvenció a les escoles de música municipals va pujar una mica més de 18 milions d’euros).
 El manifest de l’Acem diu: “S’havia acordat un finançament adicional del 20% si es complien determinats requisits de qualitat”.
 Es refereix a l’Annex 1 del conveni marc del 9 de Juliol del 2008. Si volem entendre realment què passa amb les escoles municipals de música a Catalunya, aquest Annex (trobable a la xarxa) és també d’obligada lectura, però prèvia ingesta d’una pastilla antidepressiva.
 Entre els criteris de qualitat hi trobem aquests: “Impulsar les mesures, iniciatives o accions que puguin representar un impacte en termes socials i culturals en el municipi on està ubicada l’escola”. No cal un Master d’ESADE per entendre que els que han redactat això entenen aquí per valor qualitatiu el valor electoral de l’escola.
“Augmentar la capacitat de recepció d’alumnat mitjançant l’aplicació de ràtios òptimes hora lectiva professor/nombre d’alumnes”.
 Això vol dir que el Departament d'Ensenyament pot premiar amb més finançament públic aquelles escoles municipals de música que col·loquin més alumnes per professor i hora lectiva a la classe d'instrument.  I que això consta com un "requisit" que dona més qualitat!!? al centre educatiu.
 Després d’això, caldrà redefinir qualitat? O és que s’ha pervertit la paraula?
 Heus aquí com, en aquest sistema, “s’optimitza el servei i s’arriba a més sectors de la població”, i no és augmentant-ne el nombre de professors.
 Heus aquí com les suposades reformes pédagogiques i de gestió ho són només de gestió. Les reformes pédagogiques que realment calen estan per dissenyar i s’haurien de fer amb la implicació dels professorats i de les escoles i no des de la Diputació.
 I, si s’han d’impartir classes d’instrument per a 8 o 15 persones a la vegada, en sessions de mitja hora o tres quarts, és aquesta la millor manera de “crear habilitats i competències per a l’autoexpressió i la comunicació”?
 És aquesta la millor manera de realitzar una “pràctica artística de qualitat”?
 És aquesta la millor manera de fer “una educació integral que permeti a l’individu desenvolupar-se plenament i treure millor rendiment de les seves capacitats personals”?
 Perquè si no ho és, hi ha escoles municipals que no s’han avingut a implantar aquest model de gestió, que juntament amb moltes escoles de música d’iniciativa privada (que per cert, no reben cap mena d’ajut ni subvenció pública, a diferència d’altres països europeus), sí que estan patint per a fer una educació musical de qualitat, i és en aquestes on es notaran més les retallades (Les privades ho han notat sempre, i a més paguen impostos).
 Aquest conveni de finançament del 2008 defensat des del manifest de l’Acem, ofega literalment els ajuntaments i les EMM’s que es resisteixen a massificar la seva oferta. La retallada, en canvi, la podran superar les escoles d’aquest model defensat per l’Acem. No oblidem que la subvenció per als costos de les despeses de funcionament i de personal docent es fa a través de cada alumne, de manera que si es massifica més sense augmentar-ne el professorat es pot compensar la retallada.  més l’Annex 1 del conveni les hi podria proporcionar el 20% més del total de la subvenció. Per contra les EMM’s que no ho facin esdevindran insostenibles.
 El futur pròxim de l’educació musical municipal (finançada amb fons públics) doncs, fàcilment pot convertir-se en un ensenyament de model de gestió unitari que condicioni, i molt, la pedagogia musical que s’hi faci. I això lluny de ser un "procés de democratització" és un procés de sovietització.
 El manifest de la plataforma dels ensenyaments artístics ho explica millor quan es refereix al model que es volia implantar a Barcelona i que és el mateix que defensa l’Acem.
“El Pla marca unes directrius pedagògiques que no afavoreixen la diversitat malgrat que aquest sigui el seu argument, ja que no deixa que cada escola desenvolupi la seva manera d’entendre l’educació musical, sinó que pretén desenvolupar una única línia pedagògica.
 Aquesta idea sorgeix del profund desconeixement dels models als quals s’ha emmirallat la redacció del Pla". "La proposta del Pla, però, resta  molt lluny del respecte per la diversitat, el més fonamental, creiem, en un país democràtic”.
 La presidència de l’Acem anirà a negociar amb la Consellera d’Ensenyament amb tots els suports al seu manifest que haurà obtingut mitjançant aquelles locucions tan recurrents com suggeridores i demagògiques i amb l’excusa de les retallades. Però, el que anirà a negociar sense cap mena de dubte, no seran els llocs de treball dels professors, sino la continuitat d'aquest model. Aquest sistema, tot i que a la pràctica no permet que el sou d'un professor d'escola municipal, per molt que treballi, sigui equiparable al d'un mestre d'educació primària, sí que permet que quatre "multigestors" obtinguin uns suculents marges farcits de subvenció pública per a l'educació musical.
 D’altra banda, no sembla lògic esperar gaires coses positives per a la música, d’una federació: Convergència i Unió, que va demostrar contrastadament en anteriors legislatures que aquest tema no l’importa gaire, mentre no costi diners.
 Amb tot això, caldrà que ens plantejem algunes qüestions com a músics, com a docents de la música i com a part d’uns col·lectius com poden ser l’AMJM o la Unió de Músics:
-L’augment de la capacitat de recepció de l’alumnat mitjançant l’aplicació de ràtios "òptimes" hora lectiva professor/ nombre d’alumnes, representa més qualitat pedagògica? Quants músics ho signarien?
-Ens està bé ser moneda de canvi entre socialistes i convergents en la negociació d’un model en el qual no hi creiem? Quants músics ho signarien?
-Donariem suport a un model públic de línea pedagògica única per damunt d’un model que deixés que cada escola desenvolupés la seva manera d’entendre la pedagogia musical? Quants músics ho signarien?
 Per concloure, potser cal una oposició més clara i contundent a les retallades i no a través d'aquest tipus de manifests, potser cal desmarcar-se del model de gestió proposat per la presidència de l’Acem i potser cal d’una vegada per totes i amb la complicitat d’altres associacions un debat en profunditat de l'educació musical a Catalunya en el què els músics i els docents de la música hauríem de ser-hi. 
 Mentrestant, és feina nostra llegir la lletra petita i informar-nos molt si no volem que ens utilitzin. 

JORDI RIERA ABAD