30/10/11

MANIFESTACIÓ CONTRA EL MANIFEST

   Els músics, i sobretot els docents de la música, patim una saturació d’informació diària sobre música, pedagogia, política educativa, gestió, etc. Però, paradoxalment som un dels col·lectius més desinformats sobre el nostre propi àmbit.
 L’agost passat, des de la Conselleria d’ensenyament, es va anunciar un retall dels ajuts a les escoles de música d’ensenyaments no reglats de titularitat pública EMM’s. Aquesta disminució d’ingressos, en algunes escoles, es traduirà en més d’un acomiadament.
 El més de setembre, des de la presidència de l’ACEM (associació catalana d’escoles de música) es va impulsar un escrit: “Manifest de l’Acem a favor dels ensenyaments artístics”. Des d'aleshores ençà alguns particulars i entitats, entre les quals, associacions de músics, amb  bona voluntat i amb indignació per la retallada, s’hi han adherit.
 El manifest entre moltes coses diu: ”Sense el finançament de la Generalitat, moltes escoles municipals estan destinades a desaparèixer”.
Això, aparentment, és un motiu per a l’adhesió, entre d'altres, de les associacions de músics.
 Però, si entenguéssim bé la lletra petita d’aquest escrit, és segur que una contrastada majoria dels músics i dels educadors de la música de Catalunya no signaríem aquest manifest.
 Per començar el text no està bàsicament escrit en contra de les retallades sinó a favor d’un model d’ensenyaments artístics. El mateix títol ho explica.
 Aquest model, que s’aplica en algunes EMM’s (no pas en totes), és el que es va pretendre implantar a la ciutat de Barcelona sota el nom de “Pla dels ensenyaments artístics” però que es va retirar del ple de l’Ajuntament de la ciutat a l’Abril del 2010, degut a la manca de suport polític (els socialistes es varen quedar sols), però, sobretot perquè va ser àmpliament criticat des de moltes entitats de la música el teatre i la dansa, a banda de molts particulars, a traves de la “Plataforma dels ensenyaments artístics” i a través també d’un manifest en contra d’aquest pla i d’aquest model. La Federació Unió de músics de Catalunya, en aquell moment, s’hi va adherir.  (Si algú vol entendre el panorama de l’educació musical en el moment actual i d’on venim a Catalunya, el Manifest de la plataforma dels ensenyaments artístics de l’Abril del 2010 és d’obligada lectura).
 El text de l’Acem (més que una associació d’escoles és una associació de directors d’escoles que està esdevenint una associació de directors de zona en la què els professors no hi estan gaire representats) està estructurat amb una filagarsa de frases i expressions atractives i ben sonants, com ara: “procés de democratització”, “pràctica artística de qualitat”, “creació de valors, habilitats i competències per a l’autoexpressió i la comunicació”,educació integral que permet a l’individu desenvolupar-se plenament i treure millor rendiment de les seves capacitats personals”,“reformes pédagogiques i de gestió que han estat claus per optimitzar el servei”...
 Però en tots els texts on hi ha demagògia, hi ha també contradiccions.
 Les mateixes persones que estan darrera del pla d’ensenyaments artístics de Barcelona i del pla a les EMM’s des del propi àmbit del partit socialista i de la Diputació de Barcelona, fins fa poc també socialista, varen insistir al Departament d’Ensenyament (socialista també) de l’Ernest Maragall, per a modificar el conveni de finançament de les escoles de música per tal d'afavorir descaradament aquelles escoles amb vocacació massificadora que impliquessin gestions més grans.
 (Per qui no ho sàpiga, el finançament del Departament d’Ensenyament a les escoles municipals de música s’articula mitjançant un mòdul de subvenció de 600€ per alumne i any, que amb la retallada passarà a 460€ per alumne i any. El 2009 el total de la subvenció a les escoles de música municipals va pujar una mica més de 18 milions d’euros).
 El manifest de l’Acem diu: “S’havia acordat un finançament adicional del 20% si es complien determinats requisits de qualitat”.
 Es refereix a l’Annex 1 del conveni marc del 9 de Juliol del 2008. Si volem entendre realment què passa amb les escoles municipals de música a Catalunya, aquest Annex (trobable a la xarxa) és també d’obligada lectura, però prèvia ingesta d’una pastilla antidepressiva.
 Entre els criteris de qualitat hi trobem aquests: “Impulsar les mesures, iniciatives o accions que puguin representar un impacte en termes socials i culturals en el municipi on està ubicada l’escola”. No cal un Master d’ESADE per entendre que els que han redactat això entenen aquí per valor qualitatiu el valor electoral de l’escola.
“Augmentar la capacitat de recepció d’alumnat mitjançant l’aplicació de ràtios òptimes hora lectiva professor/nombre d’alumnes”.
 Això vol dir que el Departament d'Ensenyament pot premiar amb més finançament públic aquelles escoles municipals de música que col·loquin més alumnes per professor i hora lectiva a la classe d'instrument.  I que això consta com un "requisit" que dona més qualitat!!? al centre educatiu.
 Després d’això, caldrà redefinir qualitat? O és que s’ha pervertit la paraula?
 Heus aquí com, en aquest sistema, “s’optimitza el servei i s’arriba a més sectors de la població”, i no és augmentant-ne el nombre de professors.
 Heus aquí com les suposades reformes pédagogiques i de gestió ho són només de gestió. Les reformes pédagogiques que realment calen estan per dissenyar i s’haurien de fer amb la implicació dels professorats i de les escoles i no des de la Diputació.
 I, si s’han d’impartir classes d’instrument per a 8 o 15 persones a la vegada, en sessions de mitja hora o tres quarts, és aquesta la millor manera de “crear habilitats i competències per a l’autoexpressió i la comunicació”?
 És aquesta la millor manera de realitzar una “pràctica artística de qualitat”?
 És aquesta la millor manera de fer “una educació integral que permeti a l’individu desenvolupar-se plenament i treure millor rendiment de les seves capacitats personals”?
 Perquè si no ho és, hi ha escoles municipals que no s’han avingut a implantar aquest model de gestió, que juntament amb moltes escoles de música d’iniciativa privada (que per cert, no reben cap mena d’ajut ni subvenció pública, a diferència d’altres països europeus), sí que estan patint per a fer una educació musical de qualitat, i és en aquestes on es notaran més les retallades (Les privades ho han notat sempre, i a més paguen impostos).
 Aquest conveni de finançament del 2008 defensat des del manifest de l’Acem, ofega literalment els ajuntaments i les EMM’s que es resisteixen a massificar la seva oferta. La retallada, en canvi, la podran superar les escoles d’aquest model defensat per l’Acem. No oblidem que la subvenció per als costos de les despeses de funcionament i de personal docent es fa a través de cada alumne, de manera que si es massifica més sense augmentar-ne el professorat es pot compensar la retallada.  més l’Annex 1 del conveni les hi podria proporcionar el 20% més del total de la subvenció. Per contra les EMM’s que no ho facin esdevindran insostenibles.
 El futur pròxim de l’educació musical municipal (finançada amb fons públics) doncs, fàcilment pot convertir-se en un ensenyament de model de gestió unitari que condicioni, i molt, la pedagogia musical que s’hi faci. I això lluny de ser un "procés de democratització" és un procés de sovietització.
 El manifest de la plataforma dels ensenyaments artístics ho explica millor quan es refereix al model que es volia implantar a Barcelona i que és el mateix que defensa l’Acem.
“El Pla marca unes directrius pedagògiques que no afavoreixen la diversitat malgrat que aquest sigui el seu argument, ja que no deixa que cada escola desenvolupi la seva manera d’entendre l’educació musical, sinó que pretén desenvolupar una única línia pedagògica.
 Aquesta idea sorgeix del profund desconeixement dels models als quals s’ha emmirallat la redacció del Pla". "La proposta del Pla, però, resta  molt lluny del respecte per la diversitat, el més fonamental, creiem, en un país democràtic”.
 La presidència de l’Acem anirà a negociar amb la Consellera d’Ensenyament amb tots els suports al seu manifest que haurà obtingut mitjançant aquelles locucions tan recurrents com suggeridores i demagògiques i amb l’excusa de les retallades. Però, el que anirà a negociar sense cap mena de dubte, no seran els llocs de treball dels professors, sino la continuitat d'aquest model. Aquest sistema, tot i que a la pràctica no permet que el sou d'un professor d'escola municipal, per molt que treballi, sigui equiparable al d'un mestre d'educació primària, sí que permet que quatre "multigestors" obtinguin uns suculents marges farcits de subvenció pública per a l'educació musical.
 D’altra banda, no sembla lògic esperar gaires coses positives per a la música, d’una federació: Convergència i Unió, que va demostrar contrastadament en anteriors legislatures que aquest tema no l’importa gaire, mentre no costi diners.
 Amb tot això, caldrà que ens plantejem algunes qüestions com a músics, com a docents de la música i com a part d’uns col·lectius com poden ser l’AMJM o la Unió de Músics:
-L’augment de la capacitat de recepció de l’alumnat mitjançant l’aplicació de ràtios "òptimes" hora lectiva professor/ nombre d’alumnes, representa més qualitat pedagògica? Quants músics ho signarien?
-Ens està bé ser moneda de canvi entre socialistes i convergents en la negociació d’un model en el qual no hi creiem? Quants músics ho signarien?
-Donariem suport a un model públic de línea pedagògica única per damunt d’un model que deixés que cada escola desenvolupés la seva manera d’entendre la pedagogia musical? Quants músics ho signarien?
 Per concloure, potser cal una oposició més clara i contundent a les retallades i no a través d'aquest tipus de manifests, potser cal desmarcar-se del model de gestió proposat per la presidència de l’Acem i potser cal d’una vegada per totes i amb la complicitat d’altres associacions un debat en profunditat de l'educació musical a Catalunya en el què els músics i els docents de la música hauríem de ser-hi. 
 Mentrestant, és feina nostra llegir la lletra petita i informar-nos molt si no volem que ens utilitzin. 

JORDI RIERA ABAD


16 comentaris:

  1. Jordi, un cop més tens tota la raó...

    Malgrat tot, jo vaig signar el manifest, perquè tot i que entreveia punts que em feien pudor de socarrim, em semblava una manera de mostrar la disconformitat amb la punyalada trapera per l'esquena que suposen aquestes retallades fetes a toro passat i amb efectes retroactius. Espero no haver-me'n de penedir...

    ResponSuprimeix
  2. Hola Joan, moltes escoles s'han aguantat de signar aquest manifest encara que estiguin totalment en contra de la retallada, tampoc les podem apunyalar nosaltres. Demanaré que reconsiderem el suport al manifest, tot buscant maneres més eficaces de respondre a la punyalada que et refereixes. Em posaré a disposició de les dues associacions per aclarir el que faci falta i col·laborar en tot allò que calgui. Però signar aquest manifest és una errada històrica que ara no ens podem permetre i és una actitud que perjudica persones escoles i entitats de la pedagogia musical. Bé, m'enrrotllo massa. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  3. L'altre dia privadament escrivia a uns companys de Girona coses semblants, encara que en un to mes "familiar" A les comarques Gironines ja patiam un pel massa la competencia desleial que ens feien algunes escoles vinculades al ACEM que imposen models mol massificats i amb molt pocs resultats Academics, a mes a mes d'explotar (en la meva opinio) als companys musics que hi treballen. Nosaltres, i altres escoletes locals sobrevivim amb instal.lacions prestades i les matricules i una mica de "voluntariat" per part de nosaltres, amics i familiars... no em fan cap pena, ara tots estem al mateix sac (de moment)
    Es trist, abans teniem criteris extranys i ara venen temps de "buscat la vida"... quan es faran les coses publiques amb criteris que realment ho siguin?

    ResponSuprimeix
  4. La pluralitat musical no interessa ni als propis professors de les escoles de música i conservatoris. Si no fos certa aquesta afirmació, com es que no demanem d'una vegada uns estudis musicals més "democràtics", a ón les diverses manifestacions musicals siguin també subvencionades, no només en els estudis superiors sino també durant el cicle de grau mitjà? La mateixa prova de Pas de Grau ja "encarrila" a l'alumnat en la tradició clàssica enlloc de ser una prova totalment lliure a on l'alumne mostrés una formació musical bàsica.

    Canviant aparentment de tema, el problema de la financiació ve de lluny. En el nostre país, Catalunya, L'Ensenyament Musical depend majoritariament dels ajuntaments i no de La Generalitat com s'hauria d'haver exigit a l'any 1979. Això ja comporta de per sí un deficit difícil de superar.
    Per a mi el camí a seguir és només un: La Independència. Això per a molts és barrejar les coses, polititzar fora de context els problemes de l'ensenyament. Però és que parlar de quín ensenyament musical volem -continguts, financiaments etc- inevitablement és fer politica agradi o no a uns quants.
    I com que l'origen d'aquest escrit és la problemàtica de les retallades en L'Ensenyament musical, he volgut recordar que els orígens d'aquestes mancançes ve d'un estat de les Autonomies que, dia rera dia asfixia el nostre país.

    Per això, i un cop més declaro: el camí és CATALUNYA INDEPENDÈNT

    Víctor Valls i Aubert
    Cap del Departament de guitarra del Consevratori de
    Vilanova i La Geltrú

    ResponSuprimeix
  5. La independència, particularment la signaria avui mateix. Però si demà ens llevéssim independents, seríem l'únic estat del món amb un sistema educatiu (el musical no reglat) en el què, oficialment, un major nombre d'alumnes per professor seria indicatiu de més qualitat pedagògica, tot alimentant el nostre ridícul internacional (I d'això no en tindrien la culpa els castellans)
    Mentrestant no arriba la independencia, no hi molt a endreçar?
    Som un col·lectiu massa desvertebrat, individualment influenciat en excés per les formacions acadèmiques rebudes, esdevenint així un apetitós camp de pastura per als aprofitats.

    ResponSuprimeix
  6. Som una escola de Girona que patim directament i repetidament, la competència d'escoles de música subvencionades i autoritzades, i com us podeu imaginar, esperem que continuin les retallades.

    Les subvencions, son una perversió, i l'autorització a les escoles de música, per part de la Generalitat, una estafa, ja que no aporta cap valor real a la societat, costa moltes hores i esforços a les escoles (memòria anual, pla de centre...)i molts diners a la administració (inspeccions, gestió documents...).
    A Girona s'han autoritzat aules al Consell Comarcal del Gironès i al Conservatori de Girona amb unes condicions que mai ho permetrien a una privada, i al viure a l'ampara d'aquesta mena d'oficialitat, l'esprit de millora pedagògica, rendiment del professorat, i millora de resultats amb els alumnes, no existeix.

    Respecte a les subvencions, durant massa temps s'ha acostumat a la societat a viure i dependre de les subvencions,i en el cas de les escoles de música, això ha creat una discriminació entre ciutadans depenent de l'escola que han triat: uns s'ho paguen tot, i altres només una part, sense cap raó sociològica o acadèmica que ho justifiqui.
    Malgrat tot, les escoles privades demostrem, amb esforç, voluntat i imaginació, que es poden fer coses amb una bona relació qualitat-preu, i cada vegada més, pares i alumnes saben el que volen, i valoren la nostra oferta.
    Hem d'exigir a les administracions, que facin només allò que nosaltres no podem fer, i que no es dediquin a competir amb nosaltres, venent imatge de mes oficialitat, obstruint la igualtat en l'accés al grau mig reglat, creant escoles en edificis singulars,vistosos i cars, accedint a auditoris amb lloguers o convenis especials, fent campanyes de publicitat enganyoses...
    També cal exigir que es canvii profundament el concepte i l'aplicació de la música a l'escola primària i secundària...utòpic!
    En fi, a part del món de la música, calen massa canvis, i la sensació es que no estem preparats per assumir-los, igual com tampoc molts polítics s'atraveixen a aplicar mesures que vetllin per l'empresa i l'emprenedor.

    De totes maneres, Visca Catalunya Independent, i sobretot VISCA ELS CATALANS EMPRENEDORS.

    Per cert, als que esteu per Girona convidar-vos a l'AGEMP (Associació Gironina d'Escoles de Música PRIVADES) 605061150

    ResponSuprimeix
  7. Disculpeu, jo he escrit el texte anterior,
    sóc M. Àngels Nadal, directora de L'Escola de Música de Sant Gregori (Girona) i Presidenta de l'AGEMP (Associació Gironina D'Escoles de Música Privades).
    D'entrada felicitar-vos per la idea del Manifest contra el Manifest, i organitzar aquest bloc on, molts podreu assebentar-vos de la nostra "peripècia", i de pas nosaltres ens desfoguem una mica. Gràcies.

    ResponSuprimeix
  8. Soc professor de música i estic totalment en contra de les retallades en qualsevol aspecte de la música i la cultura. Tinc que dir també, amb coneixement de causa, que el que pasa en algunes escoles municipals ( i algunes privades també ) és que s’ensenya masa colectivament i els alumnes no adquereixen autonomia musical, aquesta autonomia tindria que servir per valorar la educació musical. També tinc que dir que he llegit l’article i els comentaris i he pogut comprobar el que diu sobre el conveni a la xarxa. Quan he llegit l’anex1 he sentit auténtica vergonya de ser professor de música en aquest país.

    ResponSuprimeix
  9. Fa 25 anys,varem crear l'escola , i gràcies a la pressió dels pares es va signar una conveni amb l'Ajuntament.Donada la demanda creixent, i tenint a l'ajuntament d'enemic, fa 4 anys varem iniciar l'activitat a Girona, però al cap d'un any, i dins un Ceip a només 200m, obren un aula de l'Escola de Música del Gironès.Però, el pitjor ha estat aquest estiu,just després de les eleccions,l'Ajuntament (CIU)ens ha rescindit el conveni, per donar pas a l'escola del Gironès. Ara, ja no hi ha música a la llar d'infants, els alumnes s'han de desplaçar per fer certes assignatures o instruments...i el servei que tenia el municipi sense subvenció, ara es paga a 3 parts iguals, entre pares consell i generalitat, i resulta que el cost final per els pares, es molt similar al que oferim nosaltres. Qui i què ha guanyat?. Com veieu, en aquest cas, per la societat les subvencions son un problema greu, només desitgem que s'acabin, i així ens deixin tranquils. Gràcies.

    ResponSuprimeix
  10. Aquesta música em sona: Una escola de música que utilitza CEIP's aprop d'altres escoles de música que ja funcionaven; oferta més econòmica, gran volum d'alumnes "adoptats" en part de les escoles que ja funcionaven. Això també ens ha passat a Mataró.
    I a la pregunta: Qui i què ha guanyat? Dons és de domini públic que el sou d'un gestor és directament proporcional a la quantitat de diners que gestiona. Algú o alguns hauran cobrat bons sous amb les subvencions de Girona i de Mataró i de ves a saber...
    El problema no son les subvencions en sí sino cóm s'utilitzen.

    I de pas, felicito als impulsors d'aquest blog,

    ResponSuprimeix
  11. El conveni al què feu referència està firmat per la Federació de Municipis de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i Comarques i pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, i es pot consultar en aquesta adreça: http://www.acm.cat/docs/conve/EscolesMusica.pdf
    Els criteris de qualitat estan a la pàgina 7 del document, i n’hi han que no estan tan malament:
    Escolaritzar alumnat amb necessitats educatives especials.
    Afavorir la preséncia de diversitat d’instruments i d’estils musicals a les escoles.
    Afavorir l’aprenentatge dels instruments tradicionals de Catalunya.
    Impulsar el desenvolupament professional del professorat dels centres mitjançant programes d’innovació, recerca i noves metodologies. (aquesta última estaria bé si es fes realment)

    Però el que és totalment inadmissible i vergonyós és:
    Augmentar la capacitat de recepció d’alumnat mitjançant l’aplicació de ratios òptimes hora lectiva professor/nombre d’alumnes.
    Aquí, els que no han reunit suficients requisits de qualitat són els nostres representants polítics.

    Professor d’escola municipal que prefereix l’anonimat per poder treballar en condicions tranquiles.

    ResponSuprimeix
  12. Salutacions:
    He fet una llegida a l'escrit de l'ACEM i al article del Jordi Riera. Estic d'acord amb que és una incongruència que la Federació de Músics i l'Associació de Músics hagin signat l'escrit de l'ACEM. Esta clar que el model d'ensenyaments artístics mai s'ha consensuat entre d'altres amb el professorat, el varen fer uns pocs amb una visió reduccionista de les necessitats educatives de país. Dit això vull manifestar la meva preocupació d'una qüestió que té una ombra allargada al darrera d'aquesta situació que ara es planteja. És l'art comunitari que darrerament sembla la solució a molts dels problemes de les escoles i centres d'art. Coincideixo en la necessitat de democratitzar l'art més del que ho esta, però sovint això passa per rebaixar massa els continguts i aprenentatges fins al punt que les escoles de música o d'art es converteixen en espais lúdics on es generen sens dubte valors com la convivència i el respecte o però amb poc rigor pel que fa als aprenentatges. Sovint els usuaris d'aquestes escoles reben un ensenyament que té sentit dins del context del centre però amb pobres resultats quan ho fan fora d'ells ja que no aprenen a ser autosuficients a nivell individual. Aquí sens dubte la corrent de col.lectivitzar els ensenyaments artístics per davant de la qualitat és un risc imminent.
    D'altra banda corre el risc en aquest moment de crisi que molts responsables polítics optin per aquestes propostes simplement per motius econòmics.
    En resum sí a l'art comunitari però no anem d'un extrem a l'altre sense passar pel mig. En poc anys hem passat de les escoles de música tancades en sí mateixes, massa acadèmiques i cares de mantenir a centres que aporten valors socio-culturals importants però amb nivells artístics molt pobres. A més no tardarem a veure als animadors socio-culturals (que mereixen tot el meu respecte i que són necessaris) fent de docents en les escoles de música.
    Potser estic barrejant masses coses però la conjuntura actual de crisi pot propiciar de nou la creació d'un model NO basat en la qualitat i el rigor que no és incompatible amb la democratització i l'accés a la cultura.

    Xavi Fort

    To be continued,

    ResponSuprimeix
  13. Perdoneu però no entenc la paraula democratitzar l'art, suposo que voleu dir que arribi a tothom. D'entrada la música ja està a l'abast, a totes les escoles, TOTS els nens fan MÚSICA, i si es volgués es podrien aplicar fàcilment,criteris de qualitat. El mes greu es que ningú (polítics,agents del sector, professionals...) en parlin, i que cada administració gasti en crear la seva pròpia escola de música, que després converteix en una mena de casal, amb professionals pagats a preu de "senyora de fer feines", sustituint i no complementant les classes d'instrument individual per classes collectives, amb grups de llenguatge plens a vessar, etc, etc... Ho sento però les escoles privades (potser algunes n'hi haurà de tancades) som les úniques que ens podem permetre el luxe de marcar-nos els nostres criteris de qualitat, dels quals en dependrà directament la nostra economía,la nostra subsistència, el nostre valor social, donant feina a professional i valorant-los, i si cal donant beques a famílies amb problemes econòmics. Què hi ha més social que això?. I, a sobre,no sols sense subvenció, si no amb la COMPETÈNCIA DESLLEIAL de les administracionscs.

    ResponSuprimeix
  14. Estic d’acord amb la M. Àngels Nadal en el sentit que la democratització real de la música passa per aplicar criteris de qualitat en l’assignatura de música a l’educació bàsica: primària i secundària. El que no tinc tant clar és que aquests criteris es puguin aplicar “fàcilment” com diu la M. Àngels.
    El problema de la “democratització” de la música a les EMM’s en primer lloc és que la finançem els professors mitjançant l’aplicació de ràtios “optimitzadores”, però el més greu és que no tenen cap sentit ni fonament pedagògic.
    Tal com diu en Xavi Fort en aquest mateix blog “La pedagogia de grup s’ha volgut implantar sense facilitar al professorat ni les eines ni els recursos per impartir-la”.
    A l’ACEM s’entesten una vegada i una altra en convidar en els seus cursos de formació per a professors de música a la Sra Arlette Biget o al seu estret col·laborador Claude-Henry Joubert per tal d’intentar donar un punt de solvència al model defensat pel propi Acem, mentre que aquests pedagogs francesos s’entesten una vegada i una altra en desmarcar-se d’aquest model tot exposant una pedagogia de grup que no té res a veure amb aquest model (vegeu el prefaci del llibre: Une pratique de la pédagogie de groupe dans l’enseignement instrumental).
    En realitat darrera d’aquest model de gestió (que és només això) hi podem trobar troços d’altres models de gestió però no hi trobarem cap Dalcroze ni cap Kodaly, ni Piaget, ni Willens, ni Orff, ni Ausubel, ni tan sols un Suzuki. Perquè la literatura pedagògica d’aquest model és, simplement, un desert.

    Salutacions

    ResponSuprimeix
  15. Uf..llegint tot això una es perd, hi ha tants punts de partida com persones i, com no, les meves reflexions partiran també d'un altre lloc. Soc partidària de les escoles públiques però per a mi la democratització vol dir que qualsevol nen que vulgui aprofundir en l'estudi musical tingui l'oportunitat de fer-ho sempre que hi hagi un compromís seriós d'aprofitar aquesta oportunitat. I dic aprofundir perquè considero que actualment tots els nens tenen l'oportunitat d'apropar-se a la música en les estudis generals. A la vegada crec que els nens que estudien en una escola de música ,o bé els seus pares segons l'edat de l'alumne, tenen que ser conscients que estan reben uns ensenyaments que resulten cars degut a que ens molts casos hi ha d'haver una proporció d'un alumne per un professor.És per això que crec que tots tenim que fer un esforç per trobar el punt mig entre fer un ensenyament públic de qualitat i un cost de despesa pública raonable. Potser últimament tenim massa alumnes a les escoles que passen anys i anys a l'escola amb una trajectòria tant mediocre de treball que per a mi no es mereixen gaudir d'una subvenció pública. Per a mi l'escola de musica publica tindria que ser per aquells alumnes que ho aprofiten i que per raons econòmiques no es poden plantejar una privada que sigui dit de pas mereixen tots els meus respectes. El que si em qüestiono és si les condicions laborals dels professor poden ser iguals o semblants a les de la pública.
    Salutacions

    ResponSuprimeix
  16. Soc Eulàlia Casso i Samsó.
    Des de la PLataforma d'Ensenyaments Artístics, agraeixo que considereu d'obligada lectura el Manifest que vem fer en el seu moment per plantar cara a la proposta d'obrir Centres de les Arts de l'Ajuntament de Barcelona.
    M'he llegit tots els comentaris i crec que tots estem d'acord en que el nombre d'alumnes no ha de ser un criteri de qualitat (i menys l'únic com va acabar sent)no afavoreix el creixement personal i el coneixement profund de la matèria. la MÚSICA, que essencialment i existencial és sonora així doncs, ella mateixa és qui ens presenta les dificultats a l'hora de dur a la pràctica el seu aprenentatge.
    El meu comentari va dirigit a un aspecte bàsic i capital, des del meu punt de vista, perquè l'educació musical del país avanci amb pas segur: la formació dels professors. La preparació dels músics per esdevenir bons mestres de música.
    No pensem només que l'educació musical del nostre país dependrà del que ens aportin els polítics ni les diferents administracions. Ni de la genialitat d'alguns d'aquests que mai han posat els peus a les aules i tenen la barra de fer propostes "pedagògiques".... No, l'educació musical del país creixerà o no en funció del nivell que tinguem els que som responsables de la formació de la canalla i no tan canalla dels diferents pobles, ciutats i vil·les.
    Hem d'aconseguir que a les nostres escoles hi hagi un projecte pedagògic seriós; una pauta clara que permeti als professors que gaudim de la nostra feina. Si els professors tenim bones eines,... construirem un país amb una bona educació musical i quan siguem forts amb els diferents camps, cadascú el seu, serem imparables.

    ResponSuprimeix