2/9/12

INTERVENCIONS AL DEBAT DE L'ARTICLE "LES ESCOLES DE MÚSICA MUNICIPALS PROTESTEN" A LA PUBLICACIÓ "NATIVA" - III Part -



Aquí estan, al meu entendre, les claus per a les possibles sortides de l’educació musical a Catalunya.
Hem de coneixer la nostra pròpia història de la pedagogia musical, sobretot la dels últims 40 anys. En això crec que el propi ESMUC, concretament el seu departament de pedagogia ens ha fallat bastant.
Llegint el mateix article que ha motivat aquests comentaris, sembla com si aquestes “noves pedagogies” fossin l’alternativa a l’educació rància, decimonònica i carrinclona de “conservatori” (aquests adjectius els poso associats a la paraula “conservatori” perquè és de manual. Encara que està clar que no tots els conservatoris són iguals).
Evidentment, si fem un repàs a les alternatives reals que hi ha, i hi ha hagut a les pràctiques pedagògiques d'alguns conservatoris a Catalunya ens trobarem amb el “mig” al què fa referència en Xavier Fort, i si aquest “mig” el començem a coneixer, ens adonarem que és molt més gran pedagògicament parlant que les anomenades “noves pedagogies”. També ens adonarem que aquestes no són tan noves.
També hi trobarem que algunes d’aquestes iniciatives no són només possibles punts de partida, sinó que han esdevingut fites i referències de l’educació musical a Catalunya.
Per al que vulgui investigar una mica li proposo algunes preguntes.
Qui o quina escola va introduir la filosofia educativa d’Edgar Willems i el seu valor humà a l’educació musical? Quines escoles, i en quina època, varen introduir la improvisació com a element essencial de l’educació musical?
Qui o quines escoles varen introduir Orff a l’educació musical? i Dalcroze?
Quines escoles varen introduir i desenvolupar altres músiques que no fossin la clàssica i la romàntica a Catalunya? Etc.
En cap de les respostes hi trobarem una escola subvencionada. I això és una llàstima.
Ni tant sols la pedagogia de grup es pot dir que l’hagi introduit l’escola municipal moderna de les “noves pedagogies”. La pedagogia de grup no té una gran literatura al darrere si no esmentem el llibre d’Arlette Biget “Une practique de la pedagogie de group dans l’ensegnement instrumental” (Ed Cité de la musique 98).
El prefaci del llibre carrega contra l’electoralisme municipal, i les pràctiques pedagògiques que proposa estàn lluny i tenen poc a veure amb la pràctica docent en les EMMs sobretot en els casos amb més massificació i en aquells (majoria) en que la pedagogia de grup ve imposada (d’això adverteix i molt l’Arlette Biget en el seu llibre).
No és que no s’hagi fet feina a les aules en aquests darrers anys en l’àmbit públic de l’ensenyament musical no reglat, però en moltes escoles municipals, aquest ensenyament ha estat condicionat per una política de subvenció a canvi de valor electoral i no a canvi de millorar l’educació “musical”. La millora en aquest aspecte és una cosa de la qual l'electe no es sent responsable. Aquesta política, indirectament, condiciona la pedagogia musical a les EMMs i no permet, encara que el president de l’ACEM digui el contrari, que les escoles subvencionades puguin desenvolupar idees pedagògiques gaire diferents, que és el que realment ajudaria en l’evolució de l’educació musical a Catalunya.
A més a més, les escoles municipals de música no han d’alliberar de responsabilitats educatives als ensenyaments musicals dins de les escoles de primària i secundària (aquí tenim més debat).
L’alternativa passa per construir a esquenes! dels polítics. Sense cap dependència amb ells, només amb els alumnes i amb la societat.
Ens cal coneixer la pròpia història i la realitat de l’educació musical perquè si no sempre estarem igual.
I aleshores farem cert el que diu l’historiador: “La història no és que es repeteixi…… és que no canvia!




Cap comentari:

Publica un comentari